La novena cruzada
Un discurso pronunciado el pasado día 12 por Benedicto XVI en la universidad alemana de Ratisbona levantó la ira del Islam.
Yo, como la mayoría de mortales, he tenido acceso al discurso íntegro cuando los periódicos han decidido publicarlo durante esta semana. A razón de este discurso, confieso que mi impresión acerca del Sumo Pontífice ha cambiado notablemente. Un hombre profundamente culto y cultísimamente profundo.
Sea como fuere, lo que ha causado ofensa a los musulmanes no ha sido el tema central del discurso en cuestión sino una cita del emperador bizantino Manuel II, en la que éste decía a su interlocutor persa que en Mahoma sólo se veían “cosas malas e inhumanas, como su orden de difundir la fe usando la espada”.
Al griterío islámico, producido como reacción por tal cita, por otro lado propia de un erudito, se le sumó algún que otro intelectual occidental despistado (de esos que en su vida han celebrado la Cuaresma pero que sienten un gran respeto por el Ramadán), alegando no sé qué de las cruzadas. Unos y otros pedían que el Papa se disculpara.
Hagamos un poco de historia y situémonos en la Edad Media. Pues bien, en esa época la práctica de peregrinaciones era algo habitual. Siempre se peregrinaba a un lugar de culto u otro. Aquellos cristianos con más posibilidades lo hacían a los Santos Lugares como hoy los musulmanes lo hacen a la Meca.
Pues bien, tome nota de la espada islámica difundiendo su fe:
En el siglo VII los árabes ocuparon las actuales Palestina y Siria, en el VIII aniquilaron la cristiandad de África del Norte y posteriormente invadieron la Península Ibérica. En el IX conquistaron Sicilia, etc., esto en lo que refiere a conquistas ¿Acaso no lo hicieron con la espada?
En lo relativo a los Santos Lugares (recordemos que fueron invadidos en el siglo VII), inicialmente se toleran los cristianos pero se les prohíbe construir nuevas iglesias. En el siglo XI los cristianos de Palestina son obligados a convertirse al Islam y es destruido el Santo Sepulcro. La inestabilidad producida por ataques a los peregrinos acaba por interrumpir las peregrinaciones.
Es ahí donde entran en acción las cruzadas, que responden a dos motivos:
- Frenar la expansión del Islam
- Proteger los Santos Lugares
Son, pues, las cruzadas una “reacción” y no una “acción” y es aquí donde se equivocan aquellos que dicen: “bueno pero nosotros también con las cruzadas…”.
Es por ello que no existe motivo alguno por el que el Papa deba disculparse, primero: porque sólo hizo uso de una cita y segundo: porque hacerlo significaría negar la historia.
Vale.
Publicado por aarnau a las 17:38 del 24 Septiembre 2006 en Actualidad, Historia, Opinión
URL para Trackback: La novena cruzada
Aunque el sr. Papa no es motivo de mi aprecio (ni mucho menos), en este caso es cierto que se le han puesto en la boca unas palabras que las ha dicho en un contexto muy académico y que, para nada, vienen a decir lo que algunos se empeñan en creer,
Respecto a los perdones, creo que ninguna civilización, ni hace 1000 años ni en la actualidad, actua por amor al prójimo si no más bien a sus intereses.
Defender al Papa, en el tema que nos ocupa, es un acto de justicia. No se trata de si uno cree o no cree, tal y como lo veo yo, se trata de que unos desalmados se han sentido ofendidos cuando les han descrito.
Resulta que la descripción no es actual, es del siglo XV y resulta que quien la hizo profetizó la caída de Bizancio en manos musulmanas.
Pero volviendo al texto, la interpretación del mismo ha sido realizada por los musulmanes, no por su contenido teológico sino en clave política, esto es, han interpretado lo que han querido del modo que les convenía para su yijad (ésta interpretada a su conveniencia también), así pues el texto adquiere una doble razón: la histórica y la actual.
Difíciles tiempos éstos en los que hay que demostrar lo obvio (Bertolt Brecht).
Una vez más los medios manipularon la manera de dar la información para influir a la gran masa. Si preguntamos el “porque” a gran parte de los musulmanes que con griterio quemaron “papas” de trapo e insultaron a la religión católica. Todos apuntaran a la información que les fue dada. Un ejemplo lo tenemos en el llamado “occidente”, cuando ocurrió el atentado del 11-S en NY, en varios noticiarios enseñaron imágenes de fiesta, alegría, griterio y alboroto en Palestina. Resulta que esas imágenes correspondían a la celebración de una boda unos meses antes del 11-S.
Así es.
Desde que empezó la tormenta sólo he visto tres artículos que defendieran abiertamente al Papa y por orden cronológico son éstos:
La inmensa mayoría de artículos han comentado la inconveniencia de esos comentarios en estos momentos, pero ninguno he leído que defendiera al Papa y más cuando él estaba dando una clase magistral en una universidad alemana, es decir, podría considerarse el ámbito privado, e hizo uso de una cita ajena y antigua, que, no casualmente, describe con exactitud lo que ha sido y es el Islam.
Si conviene hablaremos de la intolerancia que ha existido siempre entre musulmanes, judíos y cristianos e incluso entre los mismos cristianos (católicos, luteranos, calvinistas y anglicanos), pero eso ahora, como decía Jordi Pujol: “no toca” ni es el tema.
Yo leí otra aquí
Cierto, cuatro
Estic convençut que molta gent ha escrit cartes als diaris que no han estat publicades. Jo mateix vaig escriure’n més d’una i res. El tema del fanatisme religiós del món islàmic voreja el tabú als mitjans de comunicació. Per què la majoria d’intel·lectuals i de líders occidentals han callat? Per què els que proclamen que “Rubianes somos todos” i s’omplen la boca parlant de la llibertat d’expressió no defensen també la de Benet XVI?, per què és el papa de Roma? Potser perquè a occident li fa pànic afrontar aquest conflicte i fer-se preguntes que poden fer saltar tòpics i s’estima més amagar el cap sota l’ala i fer concessions, com va succeir els anys 30 amb el nazisme.
Manuel II, emperador bizantí i home pacífic i cultíssim sabia de què parlava. Havia estat presoner dels otomans i vint-i-cinc anys després de la seva mort Bizanci va caure -per l’espasa- a mans dels musulmans otomans. La catedral de Santa Sofia va ser transformada en mesquita i els cristians obligats a convertir-se a l’islam o a ser tractats amb les lleis discriminatòries de la “dhimma”.
Jo no sóc catòlic i, menys, papista, però he de dir que de moment aquest papa m’està sorprenent molt i en el millor sentit. És un home, que malgrat creences religioses que no comparteixo, posseeix una cultura i una sensibilitat extraordinàries. És l’únic papa que s’ha preguntat públicament “on era Déu”. Ho va fer fa poc al camp d’extermini d’Aushwitz. És la mateixa pregunta que es van fer milions d’éssers que van viure aquell infern incomprensible, que van sentir el mateix desempar davant el silenci i l’absència clamorosa de la pietat i la transcendència. No juguem altre cop amb els silencis.
Daniel, crec poder afirmar que estem d’acord en gairebé tot. Dic gairebé car l’acord no és complet.
Jo sí sóc cristià catòlic, tot i que només des del punt de vista estadístic car en el que es refereix a la fe (i en moltes altres coses), el cert es que sóc un descregut. Amb aquest preàmbul crec que puc intentar matisar algunes coses, que de passada has fet referència.
Bé, als anys trenta al Vaticà hi havia en Pius XI. Ara els seus arxius són públics i sabem, per exemple, que no va recolzar a en Franco mai fins i tot no va voler condemnar els catòlics bascos, car deia: “també són fills meus”. Avui (02-10-06) en parlava La Vanguardia d’aquest fet.
És fals que en Pius XI amagués el cap sota l’ala. No sé qui té interès en repetir-ho, cosa que es fa, però és absolutament fals. Es critiquen uns suposats silencis d’en Pius XI i el seu successor (Pius XII, aquest anomenat com el Papa d’en Hitler). Això són fal•làcies i com tals completament falses i per molt que siguin repetides no aconseguiran ser veritat.
Em centraré en Pius XI, car el seu papat acaba al 1.939 i has fet referència als anys 30.
El 25 de setembre de 1.928, un decret del Sant Ofici condemna l’antisemitisme: “… de la mateixa manera condemna en particular [la Santa Seu] l’odi contra el poble abans escollit per Déu i en especial l’odi anomenat antisemitisme”.
El 21 de març de 1.937 és llegida a totes les esglésies alemanyes un encíclica signada per en Pius XI: Mit brennender Sorge on obertament es critica el règim i filosofia hitleriana “… aquesta doctrina és contraria a la fe cristiana”. Els nazis interpreten que se’ls ha declarat la guerra i responen amb violència contra els bisbats de Rottenburg, Munich, etc.
Al 1.938 són diverses les condemnes a l’antisemitisme. “No és possible participar de l’antisemitisme. L’antisemitisme és inadmissible. Tots som espiritualment semites” deia en Pius XI.
Jo tampoc sóc papista però cada cosa al seu lloc. Dir que el Vaticà va amagar el cap sota l’ala ven molt més que dir la veritat.
Massa pel•lícules políticament correctes repeteixen la fal•làcia.
Jo em pregunto qui té interès en mentir, i no ho dic pas per tu Daniel, ho dic d’una manera general. A veure quin dia veig una pel•lícula que parli dels jueus que va salvar en Pius XII amb els seus suposats “silencis”. D’aquest, si convé, ja en parlaré un altre dia.
Salut.
Arnau, no sé per quin estrany mecanisme has relacionat el meu escrit anterior d’abrandada i manifesta defensa de l’actual papa amb una crítica a l’església catòlica durant el període del terror nazi. Torna-te’l a llegir i veuràs que, precisament, defenso l’honestedat i la solidesa moral i
intel·lectual de Benet XVI, per la seva valentia fins i tot teològica davant la shoà i pel seu dret a expressar-se lliurement en un tema tan controvertit com la jihad. Rellegeix-te’l i veuràs com em pregunto per què els líders i els intel·lectuals occidentals que tan sovint diuen defensar la llibertat d’expressió sospitosament han emmudit de sobte. Em demano si és perquè la persona a defensar és un papa, possibilitat que jutjo del tot escandalosa i injusta. És a aquest silenci al que em refereixo, i em sembla que queda prou clar. Fixa’t que comparo aquest silenci dels líders d’avui al que van mantenir molts líders de l’Europa democràtica acovardits davant l’expansió del nazisme, paralitzats per una por que els va impedir barrar-li el pas. No li van plantar cara perquè van pensar que Hitler no els tocaria “si no el molestaven”. Per això el van deixar fer a la guerra civil espanyola (abandonant una democràcia germana a mercè del feixisme), el van deixar fer amb les lleis racistes de Nuremberg, amb la invasió d’Austria i de Txecoslovàquia, amb la construcció d’un arsenal militar que Alemanya tenia prohibida al tractat de Versalles.
Tema a part és el que anuncies sobre el capteniment del Vaticà i, més concretament, dels papes Pius XI i Pius XII en relació a la guerra civil espanyola, a la segona guerra mundial i a l’holocaust. Si t’animes a plantejar aquest episodi més endavant probablement t’adonaràs que estem més d’acord del que pressuposes.
Però no oblidem el tema que ens ocupa : no callem ni permetem que els nostres polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació callin acovardits davant l’esgarrifosa irrupció de la censura, la imposició i la violència que està exercint la facció més fonamentalista i fanàtica de l’islam. No em puc treure del cap un acudit publicat per la revista satírica ‘El Jueves’ amb motiu dels sagnants aldarulls relacionats amb les carícatures de Mahoma. A la portada, un ninot amb una goma d’esborrar a la mà proclama mig plorós: “Íbamos a dibujar a Mahoma… ¡pero nos hemos cagao!”. Fa somriure, sí, però també neguiteja perquè és un retrat fidel no pas de la prudència i el respecte sinó de la por i la claudicació davant la intolerància. Em ratifico, no juguem altre cop amb els silencis.
Disculpa’m doncs Daniel car sí havia interpretat malament l’assumpte dels silencis a que feies referència. Jo també pretenia denunciar silencis.
Estic tant completament d’acord que no se m’acut res que afegir al què has dit. Crec que no es pot dir millor, ni més clar.
Si t’animes i vols escriure un article sobre els papes Pius XI i XII (o sobre el que consideris oportú) m’ho dius i et dono la “clau i el duro” i el publiques.
Pensa-t’ho. Ens ho passarem bé.